Un nou ordre internacional

LA CRISI GLOBAL: Diagnosi

Podem dir que hi ha tres menes de crisi en el sistema capitalista: 

1.Unes són un mecanisme normal dins del sistema per fer “neteja” de les empreses menys productives (que malbaraten treball per produir bens o serveis) i que la crisi elimina, deixant més mercat per a les empreses més productives. Per sortir d'aquestes crisis no cal fer res; completada la neteja, augmenta la taxa de beneficis de les empreses supervivents, inverteixen i ja està. Es produeixen cada deu anys, aproximadament, i el seu funcionament va ser perfectament descrit per Marx a “El Capital”.

2.Unes altres són crisis del sistema. Reflecteixen que la lògica de funcionament del sistema ha ensopegat amb un obstacle per seguir creixent. Un element estructural del sistema capitalista impedeix que la taxa de beneficis de les inversions privades sigui suficient. Aquest obstacle ha de ser apartat a través de reformes estructurals, per que si no, no s'arreglen soles, i a més tenen un potencial de desestabilització social del sistema (dit d'una altra manera, son un perill/una oportunitat per canviar el sistema econòmic-social). Es produeixen quan hi ha una contradicció entre uns i altres elements estructurals del capitalisme. Des de la implantació del capitalisme n'hi ha hagut tres en 150 anys, la darrera de les quals, la crisi de 1929.

3.La tercera mena és la crisi final, l'esgotament del sistema. Tots els sistemes històrics han esgotat les seves possibilitats i han estat substituïts per altres sistemes més eficients. L'esclavisme, es esgotar les reserves d'esclaus i ser un sistema destructor de la ma d'obra, va haver de ser substituït pel feudalisme; aquest, en ampliar el seu àmbit localista amb els imperis colonials, va desestabilitzar la seva pròpia base. El capitalisme, quan ja no permeti seguir invertint capital amb una taxa de benefici suficient per a les noves inversions, es
col·lapsarà (si no és que hem aconseguir fer que el capital pertanyi a tota la societat, i esdevingui irrellevant la taxa de benefici global).

La present crisi, evidentment, no és de la primera mena. No sabem si és de la segona o si hem arribat a la tercera. En tot cas, les mesures estructurals inventades arrel de la darrera crisi sistèmica (el keynesianisme) ja no poden servir de res, perquè s'han utilitzat permanentment, i s'han incorporat estructuralment al sistema: el dèficit, el deute, el diner basat en el deute, la inflació, el consum de masses basat en el crèdit, l'abandonament del patró-or per un dolar de valor fictici...Per tant, o bé ja hem arribat al final del capitalisme, sense tenir un recanvi a punt, o bé hem d'inventar una solució nova (que ningú no sap si existeix). Podem intentar cercar algunes idees, sense cap mena de garantia. L'única cosa segura és que, si es segueix fent el que s'ha fet fins ara (apalancar els bancs amb problemes d'insolvència emetent més diners sense valor real i prestant-los-hi), ens passarà com al baró Von Mommsen, que intentava sortir del fons d'un pou estirant-se pels seus propis cabells.
Finalment, és una crisi que es produeix en un entorn de recursos naturals que s'esgoten, amb una població mundial molt gran i que va creixent i amb l'equilibri climàtic desballestat, fets que condicionen les possibles sortides, descartant les basades “en més creixement”. Un altre condicionant és la pèrdua de sobirania econòmica (i política) experimentada per Espanya i encara més per Catalunya, de manera que els centres de decisió són cada vegada més lluny i més amatents a problemes globals i no a solucions particulars: G-7, G-20, FMI, Unió Europea, OMC...

Un nou ordre internacional amb l’economia al servei de la gent i el decreixement com a necessitat, és possible

1. Establiment d’un Banc Central Mundial. Aprofitar l’estructura existent del Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial per dotar-los de més competències i permetre’ls vetllar per ajustaments coordinats en els desequilibris de les balances de pagaments dels països participants.

2. Establiment d’un mecanisme de control multilateral dels tipus de canvi en el marc del Banc Central Mundial.

3. Controls de capitals. Controls dels moviments internacionals de capitals per garantir l’estabilitat del tipus de canvi i per evitar les conseqüències negatives de l’excessiva volatilitat dels fluxos de capital, generant una taxa que dissuadeixi els moviments especulatius a curt termini i financi polítiques de desenvolupament. Taxa Tobin incrementada per a les transaccions econòmiques internacionals. Aquesta taxa ha de ser creixent en funció del caràcter especulatiu del moviment dels capitals.

4. Control públic dels moviments financers de les empreses i els fons d’inversió que operen a nivell transnacional. Introducció d'una fiscalitat internacional que transvasi recursos dels països rics als pobres amb criteris de justícia social i mediambientals. Cal que els països rics que han acabat amb el 80% dels recursos naturals del planeta paguin als països pobres pel manteniment del 20% restant. Màxim rigor en la persecució dels delictes mediambientals que afecten aigües internacionals, altres estats o el planeta (“contaminació difusa”. Expropiació de les empreses que contaminen reiteradament i greu.

5. Revisió dels acords sobre el comerç internacional establint un marc de relacions comercials justes en benefici del desenvolupament del tercer món.

6. Creació d’una unitat monetària mundial, convertint els Drets Especials de Gir en moneda mundial emesa per l’FMI i partint d’un nou còctel de monedes de referència que doni entrada als països en vies de desenvolupament més potents. Eliminació del dòlar com a moneda de reserva mundial i com a moneda d'intercanvi mundial. Substitució pel SDR (“Special drawing right”) emès pel FMI. En aquesta “super-moneda” s'ha d'actualitzar el pes de les divises nacionals en la composició de la seva cistella; ara tan sols
hi ha quatre monedes, i, per exemple, el dòlar USA pesa un 42%, mentre que l'economia USA, actualment és el 16% en paritat de poder adquisitiu sobre el total mundial. Han d'estar incloses totes les monedes convertibles dels Estats, cadascuna amb el pes relatiu a l'economia del país que representa. A la propera sessió del G-20 hi ha diversos estats, entre els quals Rússia i Xina, que exigeixen aquesta mesura que eliminaria la possibilitat que els USA rebin préstecs a interès zero per part de tots els estats (pobres o rics), com ara passa.

7. Canviar el sistema de govern de l’FMI, que no ha de basar-se només en les contribucions financeres, per donar més veu als països emergents. Una autoritat monetària internacional no pot gestionar-se sinó des d’un més ampli multilateralisme.

8. Polítiques expansives coordinades. Els diferents països procediran a injectar liquiditat  en els respectius sistemes financers d’acord amb les seves respectives necessitats. Donar suport a polítiques fiscals i monet`ries expansives allà on sigui necessari, amb l’objectiu d’arribar a la plena ocupació i amb el suport financer de l’FMI.

9. Dotació d’un sistema de supervisió global dels instruments i de les transaccions
financeres, depenent de l’FMI.

10. Creació d’un pla mundial per canalitzar els estímuls públics a la demanda cap a inversions sostenibles.

11. Supressió gradual i plena dels paradisos fiscals.

12. Seguir apostant pels programes ambientals i pel compliment dels objectius del Mil·leni, davant les veus que reclamen la seva paralització.

13. La Declaració dels Drets Humans ha de ser una llei internacional que es faci complir i que permeti sancionar als violadors. Han de ser actualitzats, incloent els drets emergents (de gènere, d'identitat sexual, reproductius, a l'aigua...), els drets col·lectius (generalització del dret d'autodeterminació no solament per a les colònies), i eliminant “intrusions” de pseudo-drets socials creats en el marc d'uns sistemes socio-econòmics concrets en benefici de grups d'interessos (com la propietat privada dels mitjans de producció).

14.creixement del benestar social no és, necessàriament, creixement del consum privat de productes i de recursos. Una alimentació més racional, valorar el temps lliure, la informació, la cultura, la salut, la comunicació, la pau... tot això és benestar i no necessàriament consum. Cal disminuir el consum global de recursos exhauribles.

15. Prohibició a nivell internacional, gradual, de la producció i circulació de tota mena de vehicles particulars que consumeixin combustibles fòssils.

16. Sancions internacionals per als Estats que incompleixin els acords de Kioto. 

17. Centrar totes les inversions europees en transport en el transport públic amb energies renovables, especialment del ferrocarril.

18. Poder pagar el preu de mercat d'un recurs no ha de donar dret a malbaratar-lo. Determinats consums s'han de racionar (o racionalitzar): aigua, electricitat, gas, combustibles fòssils.

19. L'aigua i l'aliment han de ser un dret humà, garantit per a tothom; i les empreses o Estats que impedeixin la correcta alimentació o l'ús de l'aigua, per exemple, amb sancions o bloquejos, han de ser penalitzats, fins i tot penalment.

20. Repartir amb més justícia les rendes és molt millor, eficient i sostenible que crear més riquesa consumint uns recursos escassos i exhauribles. Un consum global de recursos finits que no creix o, fins i tot, declina suaument, permet una millora substancial de la qualitat de vida del 90% de la població si es redueix prou el malbaratament i l'acumulació del 10% restant, a través d'un sistema fiscal just o de la modificació del “dret” de propietat.

21. Cal anar cap a una socialització dels mecanismes de control de l'economia:

• de l'emissió de moneda (tant el Banc Central Europeu, com la Reserva Federal són institucions privades), que ha d'estar exclusivament en mans de l'Estat
• del crèdit (no s'ha de permetre als bancs privats prestar més que els seus dipòsits o el que puguin demanar al Banc Emissor públic amb pagament d'interès): prou de “reserves fraccionals” i “multiplicadors del crèdit”,
• dels moviments internacionals de diners,
• de l'accés a la informació
• del comerç internacional,
• Tot això cal fer-ho expulsant el sector privat que s'ha enquistat en aquests llocs de control de la societat.

22.Eliminació de les decisions globalitzadores que s'oposin a la possibilitat de nacionalització dels recursos naturals i de la producció i distribució d'energia.

23. Acords internacionals per tal que les empreses que s'instal·lin en Estats del Tercer Món hagin de complir un conjunt de bones pràctiques al menys iguals a les del país d'origen (horaris, sindicació, salut laboral, prevenció riscos, igualtat de gèneres, standards de respecte mediambiental...) en el lloc on s'implantin; acords que es puguin fer complir amb sancions, si cal. Així s'evitarà el “dumping social” i el “dumping mediambiental”. Cal arribar Kit anticrisi: una nova cultura cap al decreixement- 15 24. Condonació del deute extern dels països del Tercer Món.

25. Democratització del FMI, de l'ONU, del Banc Mundial, eliminant els privilegis imperialistes que condicionen les polítiques econòmiques mundials. Tan sols són admissibles els criteris, a l'hora de votar, del nombre d'habitants dels Estats, o, com a màxim, a cada país un vot, mai el volum de diners que aporten a les arques de la institució.

26. Eliminació dels productes financers tòxics internacionals: mercats de futurs, Credit default swaps, “repackaging” d'hipoteques. Eliminació de les empreses qualificadores de la situació financera de bancs, empreses i Estats, que actuen amb criteris de dominació imperialista i, en absolut, d'eficiència econòmica. No pot ser que la qualificació més alta possible (AAA) la tingui l'Estat més endeutat del món (USA). Bé, pot ser si qui fa les qualificacions és Fitch o Moody's. Segons aquestes empreses, l'aeroport de Hong Kong és més solvent que l'Estat Xinès; Pepsi-Cola més solvent que l'Aràbia Saudita; Repsol, més solvent que Rússia...

27. Cal plantar-se i recuperar la sobirania popular per a entitats polítiques més properes a la ciutadania i més autènticament “democràtiques”, usurpada per entitats supranacionals, imperialistes i capitalistes salvatges, en temes com: sobirania alimentària, energètica, de drets de propietat intel·lectual, aranzelària, de les condicions de treball, fiscalitat...

28. Si es considera convenient mantenir la globalització, cal completar la llibertat de moviment
de capitals, patents i productes amb la llibertat de moviment de les persones, és a dir,
de la mà d'obra.

29. Responsabilitats penals internacionals per als responsables de polítiques econòmiques adreçades voluntàriament i deliberada a empitjorar les condicions de vida de la gent del Tercer Món (veure Joseph Stiglitz comentant la seva activitat a les institucions econòmiques mundials).

30. Prohibició dels monopolis sobre el coneixement que perpetuen poders quasi feudals:  TRIPS, patents internacionals de medicaments (sovint obtinguts amb principis actius fruit dels coneixements espoliats a ètnies i cultures tradicionals), codis privatius d'aplicacions informàtiques, sobre llavors. Les patents que es jutgin legítimes han de caducar als deu anys com a màxim. Totes les patents s'han de poder violar per causes de força major.

31. Eliminació de les institucions internacionals antidemocràtiques i imperialistes: Davos, G-7, Trilateral, Consell de Seguretat de l'ONU, Bildeberg, OTAN. Democratització i potenciació de l'Assemblea General de l'ONU, del G-77 i del G-20.

32. Sobirania popular en el funcionament de la Unió Europea: el Parlament Europeu, únic poder legislatiu i controlador del poder executiu.

33. Cal reivindicar la idea que la propietat privada dels mitjans de producció (com totes les altres institucions socials) pot ser canviada o anul·lada per una decisió democràtica de la majoria. La propietat privada dels mitjans de producció no és, en absolut, un dret natural, i a més, entra en conflicte amb la majoria dels altres drets humans que si són naturals.

34. Accés al crèdit internacional en les mateixes condicions per a tots els Estats del món. Prohibició de lligar la concessió dels crèdits internacionals a condicions polítiques, a l'empitjorament de les polítiques socials del país receptor, o a la privatització de recursos naturals. Prohibició “d'ajudes al desenvolupament” condicionades o que encobreixen vendes d'armament.

35. Democratització de l'OMC i encàrrec com a objectiu primordial d'aquesta organització l'eliminació del sistema d'intercanvis desiguals en el comerç mundial. 

36. Prohibició del comerç internacional d'armes.

37. Prohibició mundial (i europea, estatal) dels transgènics (plantació, comerç, consum) que posen en perill, a través de la pol·linització creuada i la hibridació, la subsistència dels conreus tradicionals. 

38.Prohibició de l'energia nuclear, pels riscos internacionals que comporta la possibilitat d'accidents (veure Txernòbil o els submarins nuclears enfonsats).