dimecres, 27 de febrer de 2013

Cap a un nou model econòmic sostenible i estacionari


Les tendències polítiques de fons en el darrer any, a saber, l’augment de la participació ciutadana per la repolitització de la societat, l’erosió dels partits grans i el creixement dels petits, l’augment d’influència del moviment dels descontents i indignats, tenen com a causa que el sistema econòmic vigent tan ben defensat pels principals partits, la patronal i el mainstream del pensament intel•lectual, no és capaç de donar resposta a les necessitats d’una cada vegada major part de la població. Bàsicament, això es deu a la incapacitat del model capitalista vigent de sortir de la crisi mitjançant  el creixement econòmic, que és incapaç de prosperar sense incórrer en l’agreujament dels desequilibris econòmics o mediambientals existents i que ha portat com a conseqüència el reforç de les  polítiques d’austeritat  enteses com a retall dels drets bàsics de la ciutadania i amb greus conseqüències sobre el seu benestar. Els resultats del model vigent són:

Fortíssima accentuació dels desequilibris de renda i riquesa entre l’1% que viu millor que  mai i el 99% restant. Els darrers resultats de les enquestes de pressupostos familiars,  financera de les famílies, o de condicions de vida ens mostren la polarització de la societat on s’incrementen les diferències entre rics i pobres, i on les classes mitjanes es pauperitzen i creix la població que pateix privacions extremes. La concentració dels esforços d’ajust pressupostari es produeix en les classes populars i mitjanes, en  els decils de renda que van del 10 al 90%. Dos indicadors significatius: a l’any 2011 les SICAV van veure créixer el seu patrimoni en un 50% i es va batre el record de vendes d’automòbils de luxe.

No sols no es crea ocupació sinó que se’n destrueix d’una forma molt intensa. La taxa d’atur juvenil s’apropa al 60 % tot i la reducció de la taxa d’activitat i per a la gent aturada de més 50 anys les perspectives són  de no tornar a treballar mai més. A més, la combinació d’atur i d’envelliment demogràfic previstos fan que la sostenibilitat futura del sistema de pensions estigui en perill.

El  volum de deute públic i privat no ha parat de créixer i ha arribat a xifres insostenibles. I com que el deute creixent genera interessos creixents  i un servei del deute en creixement exponencial, només es pot pagar en una  economia en constant expansió, la qual cosa és impossible en un planeta finit, no hi ha forma de tornar-lo.

El desequilibri ecològic del planeta és més gran que mai. Tots els paràmetres ambientals i de recursos naturals estan en el seu punt més baix. Els ésser humans constitueixen un subsistema biòtic dins del planeta Terra i no costa molt concloure que continuar defensant un model socioeconòmic sustentat en el principi del creixement exponencial, que no respecta les regles de la naturalesa, les que es basen en els model estacionaris  porta a una autodestrucció col•lectiva.


Podríem omplir unes quantes planes per descriure la decadència del capitalisme en els darrers anys però per raons de síntesi, si n’hem de triar una característica, escollim la seva dualitat , d’una banda el sistema productiu, és a dir, el que té per objectiu proveir la humanitat de béns i serveis, i d’altra el sistema financer, el casino-especulatiu, els del mal anomenats “mercats”, amb un desequilibri creixent en favor del segon i un creixent pes dels paraïsos fiscals i la independència dels capitals de les regulacions nacionals i internacionals. El valor del comerç i de les finances s’ha multiplicat enormement i ja  té molt més pes que el valor de la producció. En una economia globalitzada a on el capital és més mòbil que els productes i la ma d’obra  i a on  "lliure comerç i llibertat de moviments de capitals" en realitat significa " desregulació del comerç internacional, competència fiscal i  opacitat fiscal " el que havia de portar-nos a uns mercats en competència per a la innovació i la qualitat i amb una relació d’intercanvi justa i equilibrada s’està convertint en el domini dels oligopolis, dels especuladors i dels planificadors fiscals a la cerca del màxim guany i  la mínima imposició  per una banda i en un increment de la competència deslleial mitjançant el  menyspreu a les condicions de treball dignes i a la sostenibilitat mediambiental per altra (o fins i tot coincidint ambdues problemàtiques).

La financiarització del sistema productiu arriba extrems grotescos. Això es pot veure en les dues imatges següents publicades en l’estudi de M. Kennedy,  “Dinero sin inflación ni tasas de interés”, amb dades de final de segle passat per Alemanya, no fa gaires anys. En aquest estudi s’analitzen els costos d’un producte o servei tenint en compte tot el cicle de producció, des de l’extracció de les matèries primeres fins la venda del producte. Es conclou que , de mitjana, el 50% del cost del producte correspon al pagament d’interessos (en color fosc) en el gràfic,  El pes dels interessos varia segons el producte, entre el 12% del primer cas, el de la recollida de residus, fins el 77% en el darrer, el lloguer d’habitatges socials. Els altres dos casos analitzats són la potabilització d’aigües, amb un cost financer del 38%, i la depuració d’aigües residuals, amb un 47%.




En color fosc, la porció de cost financer en quatre productes o serveis
   Figura 1

La figura següent analitza el balanç d’aportació al finançament del sistema de la ciutadania alemanya, classificada per decils segons el seu nivell de renda.. El decil de més renda és el 10 i que menys en té és el número 1 Resulta sorprenent comprovar que mentre els primers vuit grups de renda, de l’1 al 8, són contribuents nets, el novè grup no fa cap contribució neta, i el desè, el de major renda, és qui rep totes les contribucions dels altres. Per tant, l’actual sistema financer constitueix un formidable instrument de transferència de recursos financers cap els més rics per la via del pagament d’interessos de capital. Igual que en el cas anterior, molt probablement aquest esquema s’hagi agreujat en els darrers anys.




Figura 2

I quin és el motor d’aquests desequilibris? La necessitat del creixement econòmic. Per créixer cal endeutar-se i els interessos a pagar són de tipus compost, generant unes magnituds que creixen de forma exponencial, convertint el sistema econòmic en una mena de joc piramidal. Qui va al darrera en el joc ha de pagar els guanys de qui va davant. Sense creixement el sistema va a la fallida. Resulta clar que ens cal un nou model que no obligui a créixer pel simple fet que haguem de pagar els interessos del deute i, en canvi, no aporti cap benefici, ni personal ni col•lectiu, al 99% de la societat .

No sols això, existeix des dels anys 80, promoguda en primera instància pel governs Reagan i Thatcher i el predomini de la branca més neoliberal de l’economia ortodoxa, una progressiva reducció de la participació de les rendes del treball en el conjunt de les rendes, reforçada pels processos globalitzadors que han fet que el consum intern dels països avançats que mantenia l’economia productiva en marxa es mantingués gràcies a l’endeutament creixent de les famílies.

A més, l’entrada d’Espanya en el sistema Euro, va facilitar la circulació del crèdit, impulsant un creixement de l’endeutament privat fins els 300% del PIB i el públic fins el 90% del PIB, finançat en bona part amb els excedents que els països centrals de l’euro generaven amb una balança per compte corrent superavitària de manera exagerada amb els països de la perifèria com Espanya. En total, un endeutament nacional de gairebé el 400% del PIB.

Té sentit mantenir un sistema que amb la fórmula de interès compost no fa sinó transferir recursos monetaris als que més tenen, sense distribuir la renda, i causant alhora un greu alteració de l’equilibri natural de la terra ? Molts diem que no.

No ha arribat l’hora de parar màquines i pensar si no podem funcionar sota un model econòmic diferent ? Molts diem que sí.

Hem d’acceptar que ja hem crescut molt, potser massa, i que el que ara toca és esforçar-nos en repartir el que tenim, que és molt,  per entrar a continuació en una lògica de model econòmic estacionari en el que no es generin desequilibris.

A Catalunya, i també en el món occidental, hi ha suficient riquesa i es pot generar suficient renda i per tant consum sostenible de recursos com perquè tothom visqui d’una manera digna i pròspera. El que cal és repartir i compartir els bens i serveis  que tenim i generem d’una forma justa i duradora. I cal dir que la riquesa i la renda  sostenibles permeten mantenir els incentius suficients per retribuir a qui més esforci i a qui més contribueixi mitjançant la seva feina a que s’assoleixin més altres quotes de benestar i prosperitat per a tothom i sense comprometre a les properes generacions.

Hem de invertir les prioritats del model econòmic, a on fins ara maximitzar els guanys dels inversors, les grans empreses i les classes benestants han estat la prioritat a satisfer i les classes baixes i mitges s’han quedat el sobrant, i passar a un model on la prioritat sigui satisfer les necessitats bàsiques i una vida digna de tothom, essent  el sobrant  el que retribueixi l’esforç dels més emprenedors i agosarats en fer millorar les condicions de vida col•lectives, no el seu interès particular.

El model econòmic que proposem estaria caracteritzat pel principis següents:

1. Un nou  model econòmic estacionari, sense creixement en consum de béns físics o energètics, seguint els principis dels sistemes existents a la naturalesa.

2. Abandonament progressiu del principi del lucre  com a motor prioritari de la producció econòmica tot substituint-lo pel principi de la cooperació econòmica.

3. Disseny de sistemes econòmics autocentrats basat en el consum de béns de proximitat i relacionals , com ja ho són molts dels serveis. Això estalviarà una quantitat enorme de recursos i generaria molts llocs de treball locals.

4. Un sistema financer en que la banca privada coexisteixi  amb una potent banca pública, parapública i banca ètica,  que es centri  en el finançament del teixit productiu local, l’innovació i l’emprenedoria i no en les activitats especulatives o que dilapidin els recursos naturals.

5. Un sistema monetari que doni suport a la transformació cap el nou model econòmic, ajudi a reduir l’endeutament i elimini la dependència dels governs del mercats.

6. El proveïment d’energia estarà basat en les energies renovables i per fer-ho, cal també reduir el nivell de consum energètic per càpita. Ens cal fer ja una revolució energètica.

7. Proposem un canvi radical en la política fiscal que ha d’estar basat en la captació de nous recursos per convergir amb el països avançats en ingressos per poder finançar adequadament els serveis públics per la via de:


  • Combat decidit contra el frau fiscal. Resulta escandalós el que està passant amb les gran empreses, les SICAV, les amnisties i els paradisos fiscals.
  • Una forta taxació als moviments especulatius de capital,  a les transaccions financeres  i en general a totes les plusvàlues generades amb l’especulació amb recursos finits o béns de necessitat com el sól i l’energia o els aliments.  
  • Una igualació dels tipus fiscal per a les rendes del treball, les del capital i les transmissions patrimonials. No pot ser que la major part de nosaltres estiguem pagant, entre IRPF i IVA, entre el 25 i 35 % d'impostos dels nostres ingressos i que les gran corporacions internacionals tributin un tipus mitjà del 5% dels seus beneficis a través de l'impost de societats
  • Una tributació especial a les empreses en règim de monopoli públic (autopistes, concessionaris de servei, aigua, energia, etc..) que espoliï els guanys extraordinaris monopolístics, tot incentivant la innovació i la millora contínua.
  • Una tributació  ambiental singular a les activitats que alteren l’equilibri natural
  • Implantació d’un impost sobre el carboni i a totes les activitats humanes ( empresarials, governamentals o privades) per tal de promoure l’estalvi energètic i  orientar el consum i producció cap a patrons més sostenibles. Caldran acords internacionals per implantar mesures aduaneres que evitin el dumping ambiental. 



8. Nova concepció en l’organització dels serveis públics per la qual  aquests s’han de prestar de la manera més eficient possible i potenciant  la col•laboració  públic-privada sense afany de lucre.

9. Aconseguir una millor distribució de la gran riquesa que ja  tenim i que ha de permetre que ningú passi privacions i pugui desenvolupar el seu projecte de vida.

10. Eliminar l’atur mitjançant la distribució  del treball que tenim i generar llocs de treball  en els jaciments potencials existents en serveis lligats a  l’estat del benestar, l’educació, la recerca i la innovació  i  l’economia sostenible

11. Assegurar uns ingressos mínims a tothom a canvi de contraprestacions per a la comunitat que reforcin l’estat del benestar i la sostenibilitat Aquesta renda bàsica universal ha de ser finançada amb una nova fiscalitat  sobre les rendes i amb els estalvis per l’eliminació de les prestacions i subsidis assistencials existents.

12. La combinació de repartiment del treball, més una renda bàsica universal amb una nova fiscalitat sobre la renda i treballs per a la comunitat permetrà eliminar de cop i a curt termini l’atur i la pobresa, millorant a les  rendes baixes, reduint les desigualtats  entre rics i pobres però incrementant els incentius a l’esforç individual i en favor del bé comú.

13. La convergència amb la fiscalitat europea ha de permetre a més, garantir l’accés universal a la salut, a l’educació -incloses la de 0-3,  la universitària i la contínua durant la vida laboral-, l’atenció a la dependència i a una vivenda digna.


I, per acabar, afegirem que, com que tot això és complicat de fer, des d'ICV demanem a les altres forces polítiques interessades en la proposta i a les organitzacions i moviments socials, l’elaboració d’un full de ruta comú, així com el suport de la comunitat científica, per trobar una proposta catalana que substanciï aquesta proposta. ICV vol iniciar acompanyada aquest camí de canvi de model econòmic.


MOTIU DE LES ESMENES A LA PONÈNCIA  DE LA X ASSEMBLEA D’ICV

La implementació d’algunes de les actuacions esmentades  depenen d’acords internacionals i de consensus generals, però algunes altres es poden aplicar més ràpida i fàcil al nostre país si hi ha la voluntat de fer-ho. A continuació exposem els arguments de les al•legacions a la ponència de la X Assemblea, que proposen actuacions que podem prendre a nivell de país, sense esperar altres acords internacionals. Totes elles van dirigides a pal•liar els efectes de la crisi en un termini curt de temps:

ICV vol oferir una alternativa  a les retallades en un context econòmic on no és possible ni desitjable augmentar el deute ni es veuen uns perspectives plausibles de créixer el suficient per reduir l’atur en un temps raonable que eviti el malbaratament  de la  generació més ben formada de la història sinó es a costa de tornar a un model de desenvolupament insostenible. El nostre repte és canviar un patró de creixement econòmic que està esgotat  i construir  un sou sistema pròsper, però sostenible econòmica i ambientalment i  sobre la base de mantenir un Estat del Benestar de qualitat.

Mantenir els beneficis socials de l’estat del benestar controlant el deute, tot mantenint les restriccions pressupostàries a les que estem sotmesos, només és possible amb una nova reorganització que garanteixi la cobertura de les necessitats bàsiques: una renda bàsica, treball, vivenda, salut, educació  i serveis socials. Haurem d’introduir en el nostre vocabulari diari la paraula compartir: compartir el treball, però també coneixements, béns i serveis. Organitzar la societat al voltant del concepte “compartir”  permetrà  estalviar despeses i ser alhora més sostenibles, tot mantenint un nivell de benestar de qualitat que no hem de perdre.

Però no ens conformem amb la idea que el subsidi d’atur o la renda mínima o la renda bàsica que les substitueix cobreixin les necessitats personals i familiars. El treball és també un dret universal. El treball no només ens garanteix uns ingressos, sinó que té molts altres beneficis: ens dóna dignitat, fa sentir-nos útils i és un factor d’integració social, genera riquesa i és una font d’ingressos per a la comunitat a través dels impostos. No n’hi ha prou en garantir una renda mínima. Hem d’evitar els perills d’un sistema purament assistencialista cap els més desfavorits que els desincentiva a trobar feina ja que aleshores, perden les prestacions. Cal garantir que tothom pugui participar en la generació  de la riquesa a través del seu treball. Aquesta necessitat és tant urgent, i les taxes d’atur són tan elevades, que no podem esperar a què el propi mercat creï els llocs de treball que s’han perdut durant la crisi. Això requeriria un període massa llarg (es parla de 10 o fins i tot 30 anys) i seguint les pautes del model actual només es podria fer amb un creixement econòmic que generés encara més deute, condemnant a la desesperança a massa gent i, sobre tot, a massa joves i a la gent més gran.

D’altra banda, no podem oblidar que les economies més madures no aconsegueixen eliminar les taxes d’atur per sota d’uns mínims malgrat no hi hagi crisi. És inversemblant  pensar que la sortida de la crisi eliminarà aquest problema estructural.

Els països europeus que tenen menors taxes d’atur són  també el que tenen un percentatge més elevats de treballadors a temps parcial o que treballen menys hores en mitjana. Alemanya, en moments de baix creixement econòmic, ha aplicat mesures per evitar l’augment de l’atur mitjançant  acords amb les empreses de reduir la jornada laboral amb compensacions  econòmiques per part del govern que els han donat bons resultats. Estem parlant de les polítiques de flexibilització laboral (Kurzarbeit, no confondre amb els minijobs)  implantades per primer cop per Schröder, que al contrari que al nostre país, no pretenen facilitar als empresaris l’expulsió de treballadors quant la demanda  baixa, sinó que tenen com a objectiu principal frenar l’augment de l’atur evitant que els treballadors quedin exclosos del mercat laboral amb els perjudicis individuals i socials que això comporta. Per aconseguir aquest objectiu ens cal un pacte social entre treballadors, empresaris i l’estat, incloent-hi una major democràcia industrial, amb el foment de les formes empresarials cooperatives i la participació dels treballadors en la direcció empresarial. La justícia no consisteix només en redistribuir la riquesa, sinó fer-ho també amb el treball, com qualsevol altre bé o servei que tingui un valor social.

Cal reformular completament el  sistema de protecció per desocupació per a què no depengui exclusivament  del temps treballat ni del lloc ocupat. Per això proposem una renda bàsica universal que garanteixi que tothom, hagi treballat o no, hagi exhaurit o no les seves prestacions contributives, tingui uns ingressos mínims i tingui alhora els incentius i els serveis públics de suport adequats per tal que es pugui inserir-se o reinserir-se laboralment el més aviat possible. Això evitarà també que hagi d’acceptar qualsevol feina, precària, il•legal o mal pagada. Igualment cal que es desenvolupin els mecanismes adients que promoguin la millora i adaptació contínua en la qualificació professional cap a un nou model productiu de prosperitat ecològica i compartida.

La fiscalitat és una de les eines importants d’una societat per aconseguir els canvis desitjats. Cal que aquesta fiscalitat incrementi els recursos, que inclogui una taxa sobre les transaccions financeres, que permeti la redistribució de la riquesa, però que a l’hora sigui capaç de reorientar el consum i la producció, que la faci energèticament més eficient, menys malbaratadora d’uns recursos naturals, tots exhauribles, i que vagi dirigida a mitigar el canvi climàtic. La crisi no ens pot fer oblidar els reptes molt reals als que el món s’haurà d’enfrontar en les pròximes dècades; possibles crisi en la producció d'aliments, sobre el clima, en el proveïment d'energia i recursos naturals (incloent-hi l'aigua). Per poder centrar-nos en fer front a aquests desafiaments extrems és essencial que tinguem un sistema  econòmic estable que no ens aboqui a unes crisis que d’altra banda són inevitables amb el sistema monetari actual.

Hem vist com la crisi financera ha frenat la circulació del diner. Els bancs han restringit la concessió de préstecs, que és la seva principal funció, ofegant el finançament de les empreses que són les que generen riquesa i llocs de treball. Per sortir de la crisi cal donar  un suport decidit al teixit productiu, centrat a les empreses arrelades al territori. Cal donar el suport que necessiten per reflotar-les, tot impulsant la seva modernització ecològica, promovent el model cooperatiu i les activitats creadores de nova ocupació. Tenim dues eines orientades a aconseguir aquests objectius: en primer lloc, la fiscalitat verda destinada a penalitzar les activitats  mediambientalment més negatives. I en segon lloc facilitar el crèdit a les empreses i la circulació del diner.

Els països europeus no tenen la potestat de crear euros, però això ho fa la banca quan concedeix crèdits. Qui té el poder de crear el diner és qui decideix en quins sectors s’ha d’invertir i en quins no i, per tant, és qui decideix cap a on s’orienta la societat. Hem deixat el poder de creació del diner en mans de la propietat privada, principalment dels bancs, per acabar comprovat com la seva irresponsable actuació han acabat  afectant tota la societat, mentre que els beneficis es privatitzaven. Aquests són arguments de pes per replantejar-se l’existència d’una banca pública que permeti que els governs recuperin eines d’intervenció social. Però la nostra crítica al sistema financer va més enllà: posem en tela de judici les bases del sistema monetari actual i denunciem les conseqüències negatives que comporta la creació del diner del no res, amb una metodologia que és sinònim de deute.  El retorn del deute amb interès ens obliga a créixer de forma indefinida. Però això no és possible en un món finit. D’altra banda, el diner basat en el deute necessita un retorn ràpid, una rendibilitat a curt termini, la qual cosa impedeix  invertir en projectes sostenibles amb rendiments a més llarg termini. En aquesta línia, apostem pel dret a decidir també de si hem continuar pertanyent a un sistema monetari que ara no serveix per atendre les necessitats dels ciutadans sinó la dels mercats.

Cal també explorar el camp de les monedes complementàries que poden facilitar el comerç en un moment de manca de liquiditat monetària com el que actualment estem patint. Cada vegada hi ha més exemples de pobles i ciutats que estant introduint aquestes monedes per potenciar el comerç i relocalitzar els negocis, a més de facilitar l’intercanvi entre persones que poden oferir béns o serveis però que han quedat excloses del mercat o estan a l’atur.

Com a resum, volem assenyalar que estem en un moment de canvi. El vell model econòmic ha deixat de ser útil. Hem  de construir-ne  un de nou amb totes les incerteses que això suposa, però més incertesa suposa quedar-se ancorats en el vell i fracassat paradigma o esperar a que fent més del mateix ens en sortirem. La urgència del moment ens obliga a ser creatius i agosarats. Les velles receptes ja no ens serveixen. Tot i que les noves estan en procés de discussió i d’elaboració, volem posar sobre la taula aquesta nova proposta en benefici de tota la societat.

Iniciatives per al  Decreixement 

Febrer 2013


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada